Nòtas e referéncias

Entre lei menirs, que son pas ò gaire faiçonats, leis estèlas commemorativas e leis estatuas anticas arcaïcas, exista una categoria de monolits dreiçats, talhats per li donar una forma qu’evòca l’uman sensa far oblidar en plen aquela de sa pèira bruta d’origina. Dins la memòria collectiva, aquestei son la representacion tipica dau neolitic occitan, amb la «Dòna de Sant Sernin» coma cap d’òbra emblematic.

Lei sabents parlan amb prudéncia d’estèlas antropomòrfas. En Euròpa occidentala, s’emplega volentiers lo nom usuau d’estatuas menirs per designar aquelei dau neolitic e de l’Edat dau bronze. L’Occitània centrala e dau sud-est es una «zòna de densitat fòrta» en estèlas antropomòrfas. Dins lo Roèrgue, aquela densitat es una dei mai autas au monde.

L’analisi deis estiles permet de leis organizar en tres grops. D’entre elei, dos an una granda omogeneïtat estilistica per quau es possible de leis identificar aisidament, l’autre a una varietat mai granda e sa definicion es mai complèxa. Lo grop mai ancian es aqueu de Provença stricto sensu ò durencian, amb seis estèlas pichonas «dau decòr de cabirons». Ne’n coneissèm una seissantena d’exemplaris de qué dos solament son complets, leis autreis estent morselats. L’autre grop caracteristic es lo grop roergàs. Es e lo mai important amb mai ò mens 150 estatuas menirs conegudas, despartidas dins una zòna mai larga que lo Roèrgue istoric. Lo tresen es lo grop lengadocian. L’apelacion es comuna mai impròpria que, d’una part, lo grop roergàs tanben es lengadocian au sens geografic, e d’autra part sei variantas orientalas s’espandisson en Provença. Lo terme de grop dei Garrigas emplegat uei es fòrça restrictiu e agrada gaire ai provençaus que lo mòt «garriga» li remembra de paisatges au sieu. Presenta un seissantenau d’estatuas menirs mens trabalhadas qu’aquelei dau Roèrgue. A costat d’aquelei tres, existís tanben un pichon grop, ò sota-grop, dich venaicin, que presenta de caracteristicas dau grop provençau e d’autrei dau grop dei Garrigas. Ai margas occitanas, quauqueis exemplaris son restacats a degun d’aquelei grops.

Leis estatuas menirs roergassas semblan vertadierament de menirs escultats. Son de pèiras platas, en ogivas, ovalas ò rectangularas, que mesuran entre 80cm e 4,5m, amb una mejana de 1,5m. An pas la forma d’umans (la soleta excepcion coneguda es aquela de Durenca) mai de detalhs fisics, vestimentaris ò d’accessòris permeton d’i reconeisser d’òmes ò de femnas.

Totei sei fàcias son escultadas. Lei bras e lei cambas son traçadas. Quora son encara visiblas maugrat l’erosion de la pèira, lei cambas semblan cortetas: es possible que siá perque lo personatge representat es assetat.

Lei femnas se reconeisson a sa peitrina.Son associadas ai beluras (colanas amb mai d’un reng de pèrlas, barlòcas). Leis estatuas amb d’otís, d’armas, de cròças de pastres ò una bandoliera que mantèn un objècte incertan, benlèu un ponhau ò un estug, an pas de possa: aqueleis elements son de signes de masculinitat. Lo viestit e lei cenchas, lei marcas corporalas (tatoatges ò escarificacions facialas) se retròban tant en cò deis òmes que dei femnas. Dins quauquei cas, lo genre dau personatge pòt pas èstre identificat ò de contradiccions son visiblas entre leis insignes e lo sèxe aparent, aquò’s notament lo cas se una estatua anciana foguèt retalhada, mai en generau l’estile impausa une sexuacion clarament codificada.

Estatuas menirs roergassas.
Clic : crèdits e legenda

Lei cercaires esitan a parlar d’estatuas menirs per leis estèlas antropomòrfas dau Lengadòc mediterranèu ò dei Garrigas (de la ribiera Eraut fins a la ribiera Ardescha, amb quauqueis exemplaris en país d’Avinhon) bòrd que son escultadas sus una fàcia soleta. Son pas tant grandas coma lei roergassas (entre 40 cm e 1,90 m). Lo grop es divisat en dos ò tres sota-grops qu’an en comun un estile mai esquematic e mens codificar que dins lo Roèrgue.

An pas de cambas. Lo visatge es fòrça esquematic, sovent figurat per lei uelhs e per un T faciau constituit per la joncion deis ussas e dau nas, pas mai. Lo genre es pron sovent impossible de determinar e la codificacion deis signes masculins e femenins es pas tant estricta coma en Roèrgue. De detalhs figuratius se retròbon pasmens d’un grop a l’autre: lo ponhau-estug, la cròssa, la colana, lei tatoatges…

Amb aquelei caracterizacions, lei tres pichoneis estèlas representativas dau sota-grop venaicin, centrat sus Avinhon e l’Illa de Sòrga e tradicionalament restacat au grop provençau per de rasons geograficas mai qu’estilisticas, fòrman una varianta orientala dau grop bas lengadocian. D’un autre costat, amb sa figuracion esquematica focalizada sus la fàcia, son abséncia d’ussas e son nas en continuitat amb la coiffa an tanben d’aquò dau grop durencian.

Encara pus luench dei menirs, leis estèlas antropomòrfas de Provença, ò sota-grop durencian, fòrman una unitat fòrça omogenèa. Elei son pichonas, 34 cm d’autor mejana, pas mai. An la forma d’un rectangle amb una poncha, qu’es una ficha per lei tancar en tèrra. La cima es rectilinèa ò leugierament concava; en aqueu cas dona d’èr au personatge d’aver de banas. La representacion es limitada a la fàcia, amb a còp una evocacion, mai qu’una figuracion, dau còl e dei bras. Lo visatge es figurat per lo nas, en continuitat amb lo peu, e leis uelhs. Ambedos elements son en relèu. La boca es absenta, coma lo menton. La fàcia es enquadrada per un motiu geometric: cabirons, espinas de peis, lausenge, triangle. Aqueu quadre es interpretat coma una cabeladura abondanta ò una coifa.

Recentament, an trobat a Pòrt Marianne, quartier de Montpelhier, una figurina auta de 10cm. Es pas una estèla, mai sa forma respecta lo canon estetic de l’estile durencian çò que mòstra l’influéncia que podiá aver dins lei pòples alentorn.

Estatuas menirs de Provença.
Clic : crèdits e legenda

Occitània coneis tanben quauqueis estatuas menirs pron diferentas. A Dia, l’estèla de Chandilhon es un menir lòng de 4 m retrobat trocejat en quatre partidas. A una fàcia a pena escapolada, sotalinhada per una colana de quatre rengs. A Talard en Auta Durença, una estatua feminina, caracterizada per una tèsta gaire desgatjada de la pèira, amb d’uelhs en cupulas, es emplegada coma pilar dins lo dolmen dau Sèrra dei Forchas. Sa forma, mai lengadociana que provençala es un cas unic dins la region. A Vaira e Monton en Auvèrnha, un menir a pas de tèsta se non una cima vagament redonda, mai a dos sens. Son antropomorfisme aproximatiu ramenta mai leis estatuas de Bretanha qu’aquelei dau Lengadòc. A Sant Agrève en Ardescha, la pèira escultada de Lichessòl es pas mai considerada coma una estatua menir.

D’autrei formas exisistisson.
Clic : crèdits e legenda

Leis estatuas menirs foguèron en majoritat descubèrtas fòra contèxte, que siegan mudadas ò reemplegadas tre la preïstòria ò mai recentament. Ansin leis doas estatuas menirs dau Mas Galhard (ò Mas de l’Avugle) son de reemplecs dins leis ipogèus de Colòrgas, au regard de sa posicion dins l’arquitectura dei monuments. D’autrei foguèron dessacralizadas, coma l’estèla dau Planet au Faiet que foguèt reemplegada coma polidor sensa consideracion de sa significacion d’origina avans d’èstre quilhada de mai. L’estatua menir de la Bessièra a Murat foguèt trobada dins lo paret d’una bassacort. Lei tròbas mai frequentas son en tèrra dubèrta, dau temps dei lauratges.

Per ansin, leis estatuas menirs descubèrtas dins son contèxte originau son particularament preciosas, d’aitant mai se son estat associadas a de cavaments amb de metòdes modèrns, que pòdon livrar d’informacions sus sa significacion premiera e mai sus son atge. Fauta de contèxte clar, lei datacions son pron sovent fachas per comparason deis estiles. Son donc relativas. Per astre, la preséncia de terralhas en connexion ò de materiaus carbonic permet una datacion absoluda.

Leis estatuas menirs de Dia e de Vaira e Monton son datadas de 4 600-4 500 AvC. Aquesta d’aquí foguèt retrobada alinhada amb d’autrei monolits, en connexion amb una tomba monumentala. Lei estèlas provençalas tanben an una origina funerària qu’èron associadas a de necropòlis d’incineracion. Son datadas de 3 900-3 600 AvC es a dire dau chassean recent. La figurina de Pòrt Marianne tanben foguèt datada amb lo radiocarbòni entre 3 900 e 3 700 AvC. Leis estatuas menirs roergassas son associadas ai culturas de Sant Ponç e dei Trelhas, despuei sei precursors mai ancians devèrs 3 500 AvC fins a la fins dau millenari III. Ansin aquela de Montalet foguèt datada amb lo radiocarbòni de 2 872-2 620 AvC. En generau, son erigidas soletas e isoladas, franc d’un grop de nòu ais Ardaliès. Son pas associadas a de sepulturas fòra lei cas de reemplec. Leis estèlas dau Lengadòc mediterranèu son datadas de 2 600 fins a 1 800 AvC. Son associadas ai culturas de Ferrièiras e Fontboïssa amb de prolongaments fins a l’Edat dau bronze anciana. L’estatua menir dau Sèrra dei Forchas tanben es estimada dau començament dau neolitic finau.

Sus son site ò au musèu: la valorizacion deis estatuas menirs.
Clic : crèdits e legenda

La foncion deis estatuas menirs es desconeguda. L’ipotèsi d’idòlas, es a dire de representacions de dieus e de divessas objèctes de culte a pas mai lei favors dei cercaires, que pensan ara a de figuracions estereotipadas d’òmes e de femnas vertadiers ò a de memoriaus d’eveniments importants per la comunautat. L’oposicion es pas necessàriament radicala, que dins de societats onte lo rapòrt ai defunts aviá una importança dei grandas, lei personatges notables podián benlèu venir d’esperits protectors de la comunautat après sa mòrt. La foncion funeràrias deis estèlas lei mai ancianas es establida, mai es impossible d’èstre tant afirmatiu per la majoritat dei representants dei grops roergàs e garriguenc. E mai, s’un fenomèn d’inspiracion formau es probable, lo ròtle e la significacion deis estatuas a poscut cambiar d’un pòble neolitic a l’autre ò lòng dau temps.

Aqueu mistèri persistent contribuís de segur a la fascinacion qu’exercisson aqueleis òbras estrànias e familiaras.

Nòtas e referéncias