Trobarètz aicí lei libres, revistas, articles e sites internet consultats au titre de referéncias, e d’autrei qu’ai fulhetats a l’ocasion de la redaccion e que prepausi se volètz aprefondir un tèma. Ai favorizat la «vulgarizacion exigenta» e me siáu referit ais articles scientifics a pròpriament parlar per obtenir de precisions ò levar d’ambigüitats. La fònt precisa de cada afirmacion es disponibla, basta de demandar a l’autor.

Ai fach un usatge sistematic de l’Atlas archéologique de la France (sota la direccion de Dominique Garcia e Marc Bouiron, Edicion Taillandier/Inrap, 2023) e dau site Hominidés. Esta preciosa ressorga prepausa d’articles e de fichas tematicas sus l’evolucion umana, l’òme preïstoric, lei culturas, lei musèus e lei sites. Quauquei donadas son pas completament a jorn doumací lo dinamisme de la recèrca arqueologica, aurètz benlèu de lei verificar amb d’autrei fònts. Ai tanben dubèrt lo Grand Atlas de l’Archéologie de l’Encyclopædia Universalis. E mai se data de 1985, es totjorn util per son ponch de vista qu’englòba l’Euròpa tota.

La màger part dei sites arqueologics, industrias liticas e faciès qu’ai citat an de paginas Wikipèdias en occitan. D’unei son fòrça documentadas, d’autrei son pus leugieras mai son totjorn d’introduccions plasentas. Me ne’n siáu servit per lei noms de luòcs, e mai de la basa toponimica dau dicodòc.

Pron d’illustracions son sota licéncia Creative Commons. Es possible de lei copiar, partatjar e mai crear d’imatges derivats a condicion de mencionar l’autor e d’èstre tanben de difusion libra. Pas totei pasmens, pensatz de verificar avans de redistribuir.

Lei cartas de localizacion dei sites son de l’autor e avètz lo drech de lei copiar. Son basadas sus l’Occitània Map de Boulaur (Wikimedia Commons, 2012).

De còps, podrètz bensai rescontrar de tròç de frasas empruntadas a de fònts libras. Per lo glossari en particular, ai larjament pilhat Wikipèdia e lo Diccionari d’arqueologia de termcat.

«Occitània» designa l’ensems dei territòris ont s’emplega la lenga d’òc e pas la region administrativa francesa dau meteis nom.

Sus leis òmes avans Neandertal,

Trobarètz sus Hominidés un fube d’articles sus lei divèrsei raças umanas, leis industrias liticas, lei luòcs de descubèrtas, lei musèus dei sites.

Sus lei pus ancians fossiles umans en Euròpa, veire : «Né il y a 1,4 million d’années, le plus vieil Européen découvert en Espagne» (Euronews, 8 de julhet de 2022).

Dins lo Grand Atlas, un article sonat : «Les premiers habitants de l’Europe» es ai paginas 22 e 23.

Un article d’Hominidés es consacrat a la datacion de la Bauma dau Valonet.

A Tautavel, lo posicionament deis òs e de traças interpretadas coma de pròvas de decopas, interrògan sus lo tractament dei mòrts. Evocarai pus luench çò que dison lei «gèsts de la mòrt» e motament lei questions relativas ai practicas d’antropofagia.

Sus Terra Amata e la domesticacion dau fuòc : Henry de Lumley, La Domestication du feu aux temps paléolithiques (Paris, Éditions Odile Jacob, 2017).

Sus homo heidelbergensis an Ornhac : «Le site préhistorique d’Orgnac 3, objet de nouvelles datations», (CNRS En direct des labos, n°118, 21 genier de 2014), e Marie-Hélène Moncel, Jean Combier «L’industrie lithique du site pléistocène moyen d’Orgnac 3 (Ardèche)» (Gallia Préhistoire, n°34, 1992, pp. 1-55).

Sus lei Neandertalians

Tanben, es possible de se referir a Hominidés per aver mai de detalhs sus l’industria mosteriana e sei variantas, lei descubèrtas importantas, etc.

Dins lo Grand Atlas, l’article «Les cultures du Paléolithique moyen» es ai paginas 24 e 25.

Sus la bauma de Borniquèl e l’estructura d’estalagmitas : «Early Neanderthal constructions deep in Bruniquel Cave in southwestern France» (Nature, 25 de mai de 2016) e Jordi Rosell Ardèvol, «Moi, Néandertal» (Histoire et civilisations, Le Monde / National Geographic, n° 28,‎ mai de 2017, pp. 33-50).

Le Salon Noir, programa de radiò de France Culture animat per Vincent Charpentier (ara : Carbone 14, le magazine de l’archéologie), i consacrèt una emission lo 11 de junh de 2016 : «Au fond des grottes, Neandertal spéléologue?».

Neandertal seriá lo premier ome de pintar de caunas. Avètz d’articles recents, dau 20 de febrier e dau 28 de març de 2024 dins Sapiéncia occitana. E son en lenga nòstra, leis amics ! :

Sus l’estructura anciana en Zambia, ben de causas foguèron escrichas en pauc de temps, signa de l’importança de la descubèrta. Ai consultat l’article de Pierre Barthélémy dins Le Monde («Découverte historique de la plus ancienne structure en bois, vieille de 476 000 ans») e la publicacion d’origina dins Nature («Evidence for the earliest structural use of wood at least 476,000 years ago, L.Barham e autrei, n°622, pp. 107-111, 2023»).

E dins Sapiéncia, per lo plaser de o legir en occitan :

Avètz una presentacion completa dau Puèg de l’Ase I dins : Marie Soressi, Heather L. Jones, William Jack Rink, Bruno Maureille et Anne-Marie Tillier, «The Pech-de-l’Aze I Neandertal child : ESR, uranium-series, and AMS C-14 dating of its MTA type B context » (Journal of Human Evolution, vol. 52, n°4,‎ 2007, pp. 455-466).

Sus lei discussions alentorn dau sepeliment en la Chapela daus Sents : Harold L. Dibble e autrei,  «A critical look at evidence from La Chapelle-aux-Saints supporting an intentional Neandertal burial» (Journal of Archaeological Science, vol. 53,‎ genier de 2015, pp. 649-657).

La mesa en tèrra es pas lo solet biais de trachats lei mòrts per leis òmes ancians. De cranis e d’òs foguèron collectats e desplaçats per de rites segondaris. L’antropofagia tanben es una realitat anciana, que se perseguigèt fins qu’au Neolitic e mai dins de pòbles dau bronze. De còps lo contèxte es clarament rituau, particularament per lei temporadas mai recentas e dins lei parallèls etnologics. L’interpretacion es pus dificila per lei temps ancians. Veire, dins lo Grand Atlas : «Les hommes et la mort», pp. 28 e 29.

Sus lo Mosterian de la Quina e leis òs faiçonats : Henri Martin, «Recherches sur l’évolution du Moustérien dans le gisement de la Quina (Charente) – t. 1 : industrie osseuse», Paris, Schleicher frères, 1910.

La Bauma de las Fadas a Chastèlperron se ditz La Grotte-aux-Fées en francés. Avisatz vos de pas confondre amb d’autrei sites dau meteis nom, e particularament aqueu d’Arcy-sur-Cure en Borgonha, ò amb la Roche-aux-Fées, site dolmenic en Bretanha. Veire : «La Grotte aux Fées à Châtelperron, Allier» sus Auvergne Centre France.com.

D’autrei jaç dau Paleolitic mejan en Occitània : l’abric de Comba-Grenal a Doma en Dordonha, la bauma del Portel a Lobens en Arièja, la bauma Tornal ò bauma del Molin a Bisa de Menerbés dins l’Aude, la bauma de la Crosada a Grussan Escotar dins l’Aude, la montanha de l’Hortus (l’«òrt», en latin) a Valflaunès dins l’Erau…

Sus l’òme modèrne (homo sapiens),

Hominidés encara es util, mai que tot per se reperar dins leis industrias liticas, lei jaç de referéncia, lei baumas e abrics ornats, lei musèus. Lei Dons’ Maps son una autra fònt possibla. Es un trabalh de compilacion d’un ensenhaire australian retirat e afogat d’arqueologia, mai que tot paleolitica. Es pas totjorn au clar sus lei drechs de difusion dei tèxtes e deis imatges que manlevèt e la qualitat dei fònts es irregulara mai l’estrambòrd de l’autor es de bòn veire e lo contengut es immens.

La data d’arribada d’homo sapiens en Euròpa es asprament discutida. Una presentacion accessibla de l’estat de la question en 2020 es disponibla dins un article de Futura Sciences : «Ce sont les plus anciennes traces connues de la présence d’Homo sapiens en Europe».

Totjorn dins Futura Sciences : «Homo sapiens : le récit passionnant de son expansion en Europe», per Ludovic Slimak, l’arqueològ qu’estudièt la bauma de Mandrin.

E encara tot recentament (febrier de 2024) : «Une découverte majeure en Allemagne réécrit l’arrivée d’Homo sapiens en Europe».

Sus la bauma de Mandrin en particular, avètz:

un article de Pierre Barthélémy, seguit d’una sequéncia de questions e respònsas,

una emission de Carbone 14 sus France Culture lo 19 de febrier de 2020 : «Il y a 54 000 ans arrivait Homo Sapiens en France dans la grote Mandrin (Drôme)»,

e, pus sabent, la publicacion per la còla dei cavaires dins Science Advances (vol.8, n°6) : «Modern human incursion into Neanderthal territories 54,000 years ago at Mandrin, France».

Sus la subrevivença dei Neandertalians au Paleolitic superior, avètz l’article : «Le passage de l’homme de Neandertal à l’Homo sapiens sapiens», dins lo Grand Atlas, pp. 26 e 27.

Sus l’art parietau, en complement dei fònts ja mencionadas, es util de se referir a : «L’art pariétal, ces dernières années, en France», Jean Clottes, Actes des congrès nationaux des sociétés historiques et scientifiques, 2003, que recensa lei descubèrtas recentas. Tanben, dins lo Grand Atlas : «L’art pariétal et sa signification», pp. 34 e 35.

Sus lei baumas ornadas en Vivarés : Grottes ornées de l’Ardèche, Musée Dauphinois – Edicions le Dauphiné.

Sus leis abrics esculptats, veire lei paginas dau Ministèri Francés de la Cultura.

La bauma de Cuçac foguèt estudiada tre 1950, mai la partida ornada es coneguda que despuei setembre de 2000. Compòrta un milier de signes e òbras artisticas, quasi totei gravadas. Sa particularitat es l’existéncia de sepulturas umanas contemporaneas deis òbras parietalas :

«La grotte de Cussac, temple artistique et crypte funéraire de la préhistoire», Pedro Lima, Le Monde dau 15 de decembre de 2020,

«La grotte de Cussac, 30 000 ans d’histoire», Carbone 14 dau 16 de genier de 2021,

«La grotte préhistorique de Cussac (Dordogne), son art mais aussi ses squelettes humains», Le Salon Noir dau 15 de junh de 2011.

Pivelanta e esmoventa, la Dauna deu Capulet ò Dauna de Brassempoi («Dòna dau Capulet», «Dòna de Brassempoi» mai en occitan es de costuma de li servar son nom gascon) es reconeguda dins lo mond entier coma un resumit de tot l’art preïstoric en Euròpa. Avètz un article a son subjèct dins Sapiéncia occitana:

Sus l’epipaleolitic e lo mesolitic,

Ai agut recors a l’Enclopaedia Universalis (T. 14, article «Mésolithique»), per destriar lei questions de denominacions.

Lei datacions pereu pausan de problèmes. Sensa parlar dau trebolum liat ais incertituds sus lei definicions, s’atròba que lei cercaires an per costumas de datar «avans lo present» (AP) per lo paleolitic e «avans nòstra èra» ò «avans Jèsus-Crist» (AvC) tre lo neolitic, e ai temps protoistorics e istorics. I a donc una diferéncia de 2 000 ans entre lei dos sistèmas. Per lo mesolitic, e encara mai per l’epipaleolitic, l’usatge esita. Ansin, es possible de datar una industria de 7 500 ans (AvC) ò de 9 500 ans (AP), tot en designant la meteissa data. Ai sistematizat lei datacions «avans lo present» en coëréncia amb lo rèsta dei paginas « Paleolitic ».

L’Inrap a publicat quauquei dorsiers tematics sus son site. Aqueu sus lo mesolitic en França compòrta de fichas de sintèsi ben utilas.

Sus lo Mas d’Asilh : «Art et religion des chasseurs épipaléolithiques : les galets gravés et peint aziliens, “objets cultuels”?», André Thévenin, Collection de l’Institut des Sciences et Techniques de l’Antiquité, Mélanges Pierre Lévêque. Tòm 6 : Religion. 1992.

Lei culturas mesoliticas son mielhs conegudas en Euròpa septentrionala, subretot per lei pontannadas mai recentas. D’efèct, lei condicions de conservacion an servat d’objectes de fusta, rars dins lei regions meridionalas. (Veire dins lo Grand Atlas: «Chasse à l’arc dans la forêt d’Europe», ai paginas 36 e 37). An trobat de pirògas ai País Bas e dins la vau de Sèina, e mai de pagaias en Danemarc e en Anglatèrra. Lei torbieras danesas de Holmegaard an servat d’armas: maças, arcs e flèchas. Près de l’Alemanha, dins l’actuala mar Baltica qu’èra encara seca i a 11 000 ans, d’òmes an bastit un mur de mai d’un quilomètre per ajuda a la caça ai rènes. (« A submerged Stone Age hunting architecture from the Western Baltic Sea« , Jacob Geersen et al. PNAS, 12 febrier de 2024.) En Bretanha, una comunautat mesolitica se noiriguèt de cauquilhatges e cavèt una necropòla. Dos esquelèts de femnas, mòrtas de mòrt violenta, foguèron datats entre 6 740 e 5 680 AP. En Illa de França e dins la forèst de Fontainebleau, de rocàs e d’abrics foguèron gravats de figuras esquematicas e mai i a de traças de colors dins la Grotte à la Peinture, a Larchant (Veire «Essai de synthèse à propos de l’art schématique mésolithique dans les massifs gréseux du Bassin parisien», Jacques Hinout, Bulletin de la Société préhistorique française, 1998.

En marge de la neolitizacion, l’Euròpa dau nòrd e de l’èst a vist se desvolopar un mesolitic ceramic e largament sedentarizat.

Au sud, lo site de la Roca dels Moros (el Cogul) en Catalunha compòrta una fasa epipaleolitica ò mesolitica amb de richas pinturas figurativas. Lo mesolitic d’Africa dau Nòrd practiguèt tanben un art ruspèstre figuratiu e coneguèt la ceramica.

Sus Montclus e lo monclusian: «Apport du site e Muntclus (Gard) à l’origine et à la filiation du Monclusien (Mésolithique)», Danièle Darmedru e Gérard Onoratini, L’Anthropologie, vol 107, issue 3, Julhet de 2003.

Sus l’ensems dau procès de transicion en Provença e alentorn: « Mesolithic and Neolithic interaction in southern France and northern Italy : new data and current hypotheses », Didier Binder, Europe’s First Farmers, Cambridge, Cambridge University Press, 2000.

Sus la bauma de Chauvet, ai consultat :

La grotte Chauvet et la Caverne du Pont-d’Arc, Dossiers d’Archéologie Hors-série n°28, abrieu de 2015,

La Grotte Chauvet2, Beaux Arts magazine, abrieu de 2015,

La découverte de la grotte Chauvet-Pont d’Arc, Etienne Brunel, Jean-Marie Chauvet, Christian Hilaire, Carole Deschamps-Etienne, Edicions Equinoxe, 2018,

«La grotte Chauvet, palais des mémoires», Carbone 14 dau 22 de genier de 2022 (redifusion lo 19 d’aost de 2023), France Culture,

e mai Hominidés e Dons’ Maps.

Ai fulhetat pereu d’unei documents que i son citats.

Sus Hominidés, se tròba un article qu’evòca l’interpretacion de representacions coma d’erupcions volcanicas.

La bauma se visita pas. Una visita virtuala es disponibla sus lo site oficiau.

Existís un facsimile a destinacion dau public, geograficament pròche de l’originau.

La bauma de Sant Marcèu se visita ela mai la pintura parietala es pas visibla. Ela tanben a un site oficiau.

Sus la bauma de Cosquer, ai consultat :

La grotte Cosquer, trente ans de recherches, Dossiers d’Archéologie n°408, novembre/decembre de 2021,

La grotte Cosquer, de la découverte à la restitution, Archéologia hors série n°35, mai de 2022,

Cosquer Méditerranée, la grotte préhistorique sous la mer, Beaux Arts magazine, 2022,

«Cosquer, la grotte engloutie des calanques», Carbone 14 dau 22 de genier de 2022 (redifusion lo 19 aost 2023), France Culture,

Hominidés, Dons’ Maps e de documents que son citats dins aquelei fònts.

La bauma se visita pas. Una visita virtuala es disponibla sus lo site oficiau.

Existís un facsimile amb un musèu a destinacion dau public, situat au centre de Marselha.

Sus la bauma de Las Caus e lei sites classats de la vau de Vesera, ai consultat :

Lascaux et la Vallée de la Vézère, Dossiers d’Archéologie n°376 , julhet/aost de 2016,

Lascaux Centre international de l’art pariétal, Beaux Arts magazine, 2016,

Hominidés, Dons’ Maps e de documents que son citats dins aquelei fònts.

Dempuei 1983, tres facsimiles successius foguèron farlabricats a destinacion dau grand public, nomats : Lascaux II, Lascaux III e Lascaux IV. Lo pus ancian figurava solament la Sala dei Taurs e lo Diverticul Axiau. Lo segond èra una exposicion mobila. Lo tresen, Lascaux IV, es aqueu presentat encuei. Una visita virtuala es possibla.

Sus l’«unicòrn» :

«Essai d’interprétation de “la Licorne” de Lascaux» – Orvar Nybelin, Bulletin de la Société préhistorique française Annada 1965 62-8 pp. 276-279,

«La “Licorne” de Lascaux : réflexion sur la frontière séparant le réel et le surnaturel», Denis Tauxe et Marylène Patou-Mathis, Bulletin Préhistoire du Sud-Ouest – n° 27/2019.

Sus la «scena dau potz»: «Lascaux et le mystère de la “scène du puits”», Carbone 14 dau 29 de juhet de 2023, France Culture.

Sus lo patrimòni classat per l’UNESCO : «Sites préhistoriques et grottes ornées de la vallée de la Vézère».

Lo musèu deis Aisiás de Taiac es estrechament liat ai sites de la vau e deis alentorns.

Sus lei sepulturas magdalenianas, veire lei paginas dau Ministèri Francés de la Cultura.

Un estudi recent dau National History Museum de Londres mostrèt que, de 25 sites magdalenians ò epigravetians ont se trobèron de signes d’un comportament funerari, 13 presentavan de pròvas d’antropofagia, 10 de sepulturas e 2 de pròvas combinadas de sepeliment e de canibalisme. Leis autors lian la practica de l’antropofagia rituala a la cultura magdaleniana mai qu’a l’epigravetiana.

Veire : «Cannibalism and burial in the late Upper Palaeolithic: Combining archaeological and genetic evidence», William A. March e Siliva Bello, Quaternary Science Reviews, Volume 319, 1 de Novembre de 2023 e, sus Hominidés.