Trobarètz aicí lei libres, revistas, articles e sites internet consultats au titre de referéncias, e d’autrei qu’ai fulhetats a l’ocasion de la redaccion e que prepausi se volètz aprefondir un tèma. La «vulgarizacion exigenta» es pas tant disponibla per lo neolitic coma per lo paleolitic e d’unei subjèctes an necessitat de se referir ais articles scientifics a pròpriament parlar. La fònt precisa de cada afirmacion es disponibla, basta de demandar a l’autor.

La terminologia tradicionala distinguís 4 temporadas neoliticas en Euròpa:

  • Neolitic ancian ò preceramic (environ 6 000 – 5 500 AvC), que corespònd a la mutacion dei societats de caçairas-culhèires vèrs la produccion agricòla e pastorala.
  • Neolitic mejan, (environ  5 500 – 5 400 AvC), que corespònd a la premiera produccion ceramica, e a l’organizacion de societats sedentàrias, amb de vilatges estructurats.
  • Neolitic recent (environ  5 400 – 3 500 AvC, amb la generalizacion progressiva de la pèira aliscada e dei monuments funeraris puei megalitics.
  • Neolitic finau ò caucolitic (environ 3 500 – 2 200 AvC). Fa la transicion amb la protoistòria, amb lei premiers otís metallics e de culturas regionalas que prefiguran ja de grandeis estructuras de l’antiquitat.

Aquela cronologia s’adpata mau au neolitic de l’Euròpa dau sud-oèst, dequé Occitània, e mai d’una varianta son prepausadas. Adòpti aicí lei convencions seguentas:

  • Neolitic ancian (environ 5 800 – 4 800 AvC), que correspònd a la neolitizacion, amb la venguda de grops precardiaus e cardiaus.
  • Neolitic mejan (environ  4 800 – 3 400 AvC), que correspònd mai que tot a la cultura chasseana. Es la fasa principala de sedentarizacion.
  • Neolitic recent (environ  3 400 – 2 500 AvC), qu’es lo temps dei grandei culturas regionalas (Ferrièiras, Verasan), de l’aparicion dei tombas collectivas e dei megalits.
  • Neolitic finau (environ 2 500 – 2 150 AvC) ò caucolitic, qu’es lo temps de la construccion d’una granda part dei megalits occitans.

Pasmens, se lei datas son relativatment establas, la terminologia varia fòça. Dins la literatura, se rescòntra pron l’apelacion de neolitic tardiu. Englòba la sequéncia neolitic recent+neolitic finau. Leis autors que favorizan lo tèrme de caucolitic apelan sovent «neolitic finau» çò que disi ieu «neolitic recent». Se legissètz d’articles scientifics, agachatz ben lei datacions!

Ai fach un usatge sistematic de l’Atlas archéologique de la France (sota la direccion de Dominique Garcia e Marc Bouiron, Edicion Taillandier/Inrap, 2023) e de La Protohistoire de la France (sota la direccion de Jean Guilaine e Dominique Garcia, Hermann Histoire et Archéologie, 2018, paginas 9-217, «Les temps du Néolithique (6000-2000 avant notre ère)». Ai tanben dubèrt lo Grand Atlas de l’Archéologie de l’Encyclopædia Universalis. E mai se data de 1985, es totjorn util per son ponch de vista qu’englòba l’Euròpa tota.

Una part dei sites arqueologics, industrias liticas e faciès qu’ai citat an de paginas Wikipèdias en occitan. Son d’introduccions plasentas. Me ne’n siáu servit per lei noms de luòcs, e mai de la basa toponimica dau dicodòc. La pagina en francés «Europe néolithique» es de granda qualitat. Existís un equivalent en catalan mai aqueste es revirat de l’anglés, que sa pagina es un pauc mens fina. Existís tanben un WordPress «Tout a commencé au néolithique», un pauc plus ricament illustrat que lo mieu.

Pron d’illustracions son sota licéncia Creative Commons. Es possible de lei copiar, partatjar e mai crear d’imatges derivats a condicion de mencionar l’autor e d’èstre tanben de difusion libra. Pas totei pasmens, pensatz de verificar avans de redistribuir.

Lei cartas de localizacion dei sites son de l’autor e avètz lo drech de lei copiar. Son basadas sus l’Occitània Map de Boulaur (Wikimedia Commons, 2012).

De còps, podrètz bensai rescontrar de tròç de frasas empruntadas a de fònts libras. Per lo glossari en particular, ai larjament pilhat Wikipèdia e lo Diccionari d’arqueologia de termcat.

«Occitània» designa l’ensems dei territòris ont s’emplega la lenga d’òc e pas la region administrativa francesa dau meteis nom.


Sus la neolitizacion e lo neolitic ancian,

Un libre complet es disponible que totei sei paginas deurián èstre citadas : Premières communautés paysannes en Méditerranée occidentale, Actes du Colloque International du CNRS, Montpelhier, 26-29 abriu de 1983. Sota la direccion de Jean Guilaine, Jean Courtin, Jean-Louis Roudil e Jean-Louis Vernet.

Veire tanben : Les premiers paysans dans le Midi de la France, Dossiers d’Archéologie n° 44, junh de 1980.

Dins lo Grand Atlas, l’article «L’agriculture à la conquête de l’Europe» es ai paginas 40 e 41.

Dins La Protohistoire de la France, «Les mécanismes de la néolithisation de la France», Claire Manen e Caroline Hamon, pagnias 11 a 26.

Per descubrir la cultura de la ceramica impressa en frontiera d’Occitània :

«La Cultura della Ceramica Impressa nella Liguria di Ponente (Italia Settentrionale): Distribuzione, cronologia e aspetti culturali». Paolo Biagi e Elisabetta Starnini. Del neolític a l’edat del bronze en el Mediterrani occidental. Estudis en homenatge a Bernat Martí Oliver. TV SIP 119, Valéncia, 2016.

Sus lo cardiau e l’epicardiau «francoiberic» (es a dire occitanocatalan) :

«Aspects culturels de la néolithisation en Méditerranée occidentale : le Cardial et l’Épicardial Samuel Van Willigen, Bulletin de la Société préhistorique française, 2004. Ambedoas cartas provenon d’aqueu document.

«The Cardial–Epicardial Early Neolithic of Lower Rhône Valley (South-Eastern France): A Lithic Perspective», Elsa Defranould, Open Archaeology, 2020.

Plus vulgarizat: sus la bauma de Fòntbregoá e sus lo Baratin a Corteson.

Sus lo rocadorian e sei relaccions amb lei culturas caradiala e de la ceramica lineària :

«Les deux visages du Néolithique ancien d’Aquitaine», Julia Roussot-Larroque, «Premières communautés paysannes en Méditerranée occidentale, Actes du Colloque International du CNRS», Montpelhier, 26-29 abriu de 1983.

«Relations sud‑nord en Europe occidentale au Néolithique ancien», Julia Roussot‑Larroque, Le Néolithique du nord-est de la France et des régions limitrophes, Actes du XIIIe colloque interrégional sur le Néolithique, sota la direccion de Christine Guillaume, Edicions de la Maison des sciences de l’homme, Paris 1993.

Maximalista sus l’importança dau rocadorian : «Aperçu du Néolithique Ancien des reliefs languedociens», Gaston-Bernard Arnal e Michel Sahuc, Archéologie en Languedoc 2002 n°26.

Opausat a l’emplec dau mòt «rocadorian» : «Aspects géographiques et chronoculturels du Néolithique ancien languedocien», Claire Manen, Jean Guilaine. Premières sociétés paysannes de Méditerranée occidentale. Structures des productions céramiques, 2007, Tolosa.

L’Atlas archéologique de la France ne’n parla pas e cita ren autre que lei culturas impressa-cardiala au sud e de la ceramica lineària au nòrd.

Sus lei societats dau neolitic mejan,

Lei fònts son mai diversificadas. L’Atlas archéologique de la France (pp. 58-79) e lo Grand Atlas (pp 44-49) trachan dau neolitic mejan e recent amb una focala larga e un apròchi tematic. L’Atlas archéologique de la France es ma fònt principala sus lei començaments de l’arquitectura monumentala.

Sus lei premieras estructuras defensivas: «Les enceintes chasséennes du Toulousain», Inrap.

Sus l’abitat en generau: «Occupations, habitats, logements au Néolithique», Inrap.

E sus de sites d’abitats especifics: «Un site néolithique à Château Percin», Inrap.

«Vernègues, Cazan (Bouches-du-Rhône) : découverte d’un habitat structuré du Chasséen récent», Clément Moreau, Bulletin de la Société préhistorique française, tòm 111, n°2, 2014.

«Un village chasséen dans le Sud de la France: Cazan «le Clos du Moulin», Vernègues (Bouches-du-Rhône)», Clément Moreau e autrei, Bulletin de la Société préhistorique française, tòm 114, n°1, 2017.

«Un habitat chasséen en Auvergne : Champ Madame à Beaumont (Puy-de-Dôme) au Néolithique moyen  II ». Obratge sota la direction de Sylvie Saintot, coedicion Inrap – CNRS, colleccion Recherches Archéologiques, 2016.

«Un village néolithique dans le Puy-de-Dôme», Inrap, reportatge.

«Les Queyriaux, un vaste ensemble villageois structuré du Chasséen et du Bronze moyen à Cournon-d’Auvergne (Puy-de-Dôme) : premiers éléments», Carine Muller-Pelletier e autrei, INTERNÉO, 9 de novembre de 2012.

Lo chassean, cultura de referéncia dau neolitic, es nascut dins lo Miegjorn! Veire la notícia sus lo neolitic sus lo site de l’Inrap.

Sus la definicion e lei limitas cronologicas dau chassean:

«Le Chasséen entre temps et espace : 20 ans de périodisations des assemblages céramiques et le retour de l’identité chasséenne», Karim Gernigon. Chronologie de la Préhistoire récente dans le Sud de la France, Actualité de la recherche, Archives d’Écologie Préhistorique. Tolosa 2014.

Sus la varianta italiana :

«Lagozza e Chassey – Inquadramento cronologico e culturale delle ceramiche della Lombardia occidentale», Samuel van Willigen, Sibrium 26, 2010-1012.

Sus lo site de Giribaldi a Niça (non, es pas una grafia fautibla per «Garibaldi»!) :

«Un chantier archéologique à la loupe. Giribaldi», Didier Binder, Catherine Cade, Nathalie Desse-Berset, Michel Dubar, Nice Musée, genier de 2004.

Sus lei practicas funeràrias:

«Sépultures et traditions funéraires du Néolithique en France méridionale [compte-rendu]», Alain Beyneix, Bulletin de la Société préhistorique française, tòm 99 n°3, 2002.

«Pratiques mortuaires en fosse au Néolithique moyen dans le midi de la France : caractérisations et éclairages interprétatifs», Aurore Schmitt, L’Anthropologie, vol. 119, Janvier–Març de 2015.

«Indices d’un art mégalithique en Aquitaine», Alain Beyneix, Bulletin de la Société préhistorique française, n°104-3, 2007.

«Le mégalithisme : regards croisés entre mondes atlantique et méditerranéen», Vincent Ard e Emmanuel Mens, La protohistoire de la France, Sota la direccion de Jean Guilaine e Dominique Garcia, 2018.

Sus l’analisi dei cavaments de la tomba galariá de Ròcafòrt a Lugaçon despuei 1922 fins a 2020, lo document lo plus accessible es sa ficha Wikipèdia en francés, detalhada e fòrça documentada.

La tomba galariá se pòu visitar en 3D.

Sus l’art figuratiu au neolitic: «Une revue de l’iconographie du début du Néolithique à la fin de l’âge du Bronze (ca. 5700-750 avant notre ère) en France», Thomas Huet, paginas 221 a 249, 2018.

Sus lo neolitic recent occitan,

Dins l’Atlas archéologique de la France, es trachat amb lei autrei periòdes dins un apròchi tematic (pp. 58-79).

La caracterizacion de la cultura dei Matignons, de Peu-Richard e dei grops de l’Isla-Dordonha e Vinhana-Charanta per sei caramicas se pòt legir dins: «Le Néolithique récent sur la façade atlantique de la France. La différenciation stylistique des groupes céramiques» de Serge Cassen.

L’article istoric sus lo site dei Matignons a Julliac-le-coq, qu’impausèt notament l’apelacion de «camps», es accessible via Persee: «Les camps néolithiques des Matignons à Juillac-le-Coq (Charente)», Claude Burnez, Humphrey Case, Gallia Préhistoire, 1966.

Sus lo megalitisme en generau e la polarizacion entre oèst atlantic e sud mediterranèu, «Le mégalithisme : regards croisés entre mondes atlantique et méditerranéen», Vincent Ard e Emmanuel Mens, ai paginas 79 a 93 de La Protohistoire de la France, 2018.

Sus l’evolucion dei menirs fins ais estatuas menirs: «Pierres levées et anthropomorphisme : stèles bretonnes, menhirs anthropomorphes, statues-menhirs» d’Emmanuel Mens, Franck Leandri e Michel Maillé, paginas 187 a 203, 2018.

Sus l’art figuratiu au neolitic: «Une revue de l’iconographie du début du Néolithique à la fin de l’âge du Bronze (ca. 5700-750 avant notre ère) en France», Thomas Huet, paginas 221 a 249, 2018.

Sus lo grop de Verasan: «Le groupe de Véraza et la fin des temps néolithique dans le sud de la France et la Catalogne», collòqui organizat per la RCP 323 dau CNRS, Narbona, 1977. Publicacion sota la direccion de Jean Guilaine, Edicions dau CNRS, 1980.

E de l’autre costat dei Pirenèus: « El grupo de Veraza en Cataluña », Araceli Martín Cólliga, XIV Congreso Nacional de Arqueología, Vitoria, 1975.

A Sant Ponç de Tomièiras, un musèu d’interèst regionau fa memòria dau neolitic locau e mai que tot de la cultura santponiana.

Paul Ambert defend ardament l’existéncia d’un grop santponian còntra l’ipotèsi d’una extension lengadociana dau verasian: «Défense et illustration du Néolithique récent du Languedoc central, plus particulièrement de celui de la région Saint-Pons-Lodève», Paul Ambert, Bulletin de la Société préhistorique française 2003.

Un pauc anciana, e en castilhan ailàs, mai fondamentala: una publicacion de Jean Arnal e Henri Prades de 1959 dins una revista catalana, onte expausan sa definicion dau grop de Ferrièiras, amb una cronologia completa dei grops culturaus neolitics èst-occitans.

Lei publicacions son en nombre qu’evòcan de terralhas de tipe Ferrièiras, pron sovent en oposicion cronologica ò espaciala amb d’autrei grops. Avètz aicí un article de la sòrta en país d’Uzès (Albert Ratz, 2001). Lei sintèsis mancan sus la cultura per ela mèsma.

Lo coronian es conegut despuei 1947 e caracterizat despuei 1976, pasmens es en cors de relectura e sa definicion es remesa en causa, tant coma son domeni d’expansion. Veire per exemple: «Le Couronnien n’est plus ce qu’il était. Nouveaux regards sur la céramique couronnienne, de la réactualisation du site de Martigues Ponteau à la recomposition du Néolithique final en Provence», Xavier Margarit, dins leis Actes des 8e RMPR, Marselha 2008, AEP.

Sus leis estèlas antropomòrfas e leis estatuas menirs,

Lei fònts son inegalas, rarament sinteticas e fòrça son vengudas vièlhas amb lo temps. Fin qu’a i a gaire temps, lei publicacions èran pron sovent sus lo terren de l’interpretacion, amb lo risc pas totjorn evitat de i projectar sei teorias e seis idèas pròprias mai que la fondar sus l’observacion. Aquò’s bensai una consequéncia de la raretat dei contèxtes.

La Protohistoire de la France ne’n parla dins dos articles: l’un es especific, amb una perspectiva evolutiva («Pierres levées et anthropomorphisme : stèles bretonnes, menhirs anthropomorphes, statues-menhirs» d’Emmanuel Mens, Franck Leandri e Michel Maillé, paginas 187 a 203) e l’autra dins lo quadre mai larg de l’evolucion dau grafisme figuratiu («Une revue de l’iconographie du début du Néolithique à la fin de l’âge du Bronze (ca. 5700-750 avant notre ère) en France», Thomas Huet, paginas 221 a 249.

Totjorn dins un quadre larg, lo numèro 428 (març-abriu de 2025) dei Dossiers d’Archéologie sus l’iconografia neolitica a tres articles que li son consacrats (paginas 46 a 57).

La DRAC Occitània publiquèt en 2022 un obratge intitulat Les statues-menhirs et la fin du Néolithique en Occitanie, que presenta un inventari complet. «Occitània» s’entend aquí coma la region francesa; son donc d’estatuas dei grops roergàs e Bas lengadocian estrict (es a dire sensa lo sota-grop «venaissin»). Lei capítols introductius presentan lo fenomèn dins lo contèxte culturau dau neolitic miegjornau e de l’iconografia neolitica occidentala en generau.

Se lei publicacions sus internet son pron decebeirèlas sus lo fons que son gaire sinteticas (Wikipèdia a gaire de paginas se non en francés, e mai dins aquestei se li tròba d’errors e d’imprecisions), es una ressorsa iconografica impressionanta, testimòni dau pivelatge exercit sus lei particulars. Un còp de mai, es mai que tot dins lo domèni roergàs e lengadocian:

Un article dei Documents d’archéologie méridionale fòrça util per comprendre lei problèmas pausats per la datacion: «Les statues-menhirs rouergates : approches chronologiques» de Michel Maillé, 2011.

Dins sa tèsi de doctorat, Jules Masson Mourey prepausa una classificacion deis estiles en 8 grops denomenats ambe de nom de letras grècas. Leis estiles alfà e betà correspòndon au grop roergàs e sa varianta «eretica»; leis estiles gammà, deltà, epsilòn e dzetà son lei sota-grops dau grop lengadocian; l’estile età es lo sota-grop venaicin dau grop provençau e l’estile tetà es lo sota-grop durencian. La lectura d’aquela tèsi («Images du corps en Méditerranée occidentale. Les stèles anthropomorphes néolithiques du sud-est de la France (Vème-IIIème millénaire avant J.-C.)», Aix-Marseille Université, 2021) es immancabla se lo subjècte vos passiona mai, amb sei 748 paginas, aquò va ben au delà de l’enquastre d’aqueste blòg.

Sus leis estatuas menirs de Provença: «Les stèles anthropomorphes du musée Calvet d’Avignon», J. Granier. Gallia Préhistoire 1963, paginas 31-62. Un pauc vièlh mai ben documentat.

L’ensemble megalitic de Vaira e Monton amb son estatua menir es sus lo site de l’Inrap. Li a tanben un reportatge fotografic dins l’iconoteca.

Lo dolmen dau Serra dei Forchas a Talard existís plus mai. Es presentat amb son estatua menir dins un libre de Pierre Sauzade.

La mòstra «Estatuas menirs. Miralhs de pèiras dau Neolitic» dau musèu de Latas (2023) es ara accessibla en visita virtuala.

Se lei volètz veire au musèu, leis estatuas menirs son expausadas:

Leis estèlas antropomòrfas provençalas son mai que tot dins lei colleccions dau musèu Calvet an Avinhon.

Leis estatuas menirs de Colòrgas son mostradas au musèu de Lodeva. De còpias d’estèlas lengadocianas son visiblas au musèu de la preïstória dei Gòrgas dau Verdon e a la ciutat de la preïstòria de l’Aven d’Ornhac.

La concentracion dei simbòus dau poder dins lei mans dei mascles dins leis estauas menirs roergassas, datadas de 3 500 AvC per lei mai ancianas, dòna la desmentida ai tèsis de Marija Gimbutas relativas au matriarcat e a la religion de la Divessa dins la Vièlha Euròpa. Leis estudis mais recents en filogenia mitologica ò en antropologia, e mai l’analisi mai prudenta dei representacions associadas au sistèma simbolic aiga-sèrp/espirala-machòta/feminitat que prepausèt an invalidat seis ipotèsis mai avançadas. Pasmens, sa contribucion fondamentala a l’arqueologia modèrna per la formulacion de l’ «ipotèsi korgans» demòra universalament reconeguda. Existís totjorn una forma d’arqueologia «feminista», fòrça diferenta, que s’interèssa notament a l’importança vitala deis activitats femininas de culhida dins l’economia paleolitica, a l’existéncia de representacions asexuadas au neolitic ò, au contrari, ai femnas de poder amb per exemple de cas rars d’inumacions de femnas amb d’armas dins lei societats deis Edats dei metaus. Dins nòstre neolitic occitan, notam que lei femnas son pas invisiblas e qu’una part dei tascas que la societat li assigna es valorizada. Per acabar aquela disgression, fau pas oblidar la distància entre lei representacions, simbolicas e mai ideologicas, e la vida vidanta: sabèm pas s’en vertat lei activitats quotidianas èran tant genradas que çò que sembla.

Avètz una presentacion generala deis idèas de Marija Gimbutas dins Sapiéncia Occitana: